Una vegada més, aquí tenim un altre capítol de "L'Ombra del poder". Gaudiu-lo!

                       V

Les buccinae van sonar, estridents, per anunciar-nos que havíem de prendre les escales i assaltar els murs. Quan hi vam arribar, el centurió va dir als novells:

-Demostreu el que heu après i escaleu, colla de mentulae! Amunt!

Després de proferir un crit de guerra, vam pujar per les escales fins que ens vam trobar cara a cara amb els rebels: en la seva majoria eren ciutadans armats amb piques i instruments del camp, com falçs o destrals, ajudats per mercenaris britans, armats amb destrals i escuts rodons, que cridaven en un idioma estrany i animaven als ciutadans a lluitar.

 Minuts més tard, el pas de guàrdia de les muralles es va convertir en un batibull de gent lluitant, homes caient al buit, crits i sang, que em va desorientar i va fer que jo fos una presa fàcil per qualsevol enemic. I així va ser: acte seguit se’m va enfrontar un bàrbar armat amb una gran maça que sostenia a dues mans, que em va voler esclafar, però va fallar gràcies a la meva agilitat, ja que quan va inclinar el cos per l’impuls del cop li vaig fer una estocada neta al ventre. D’aquest vaig passar a un altre, que vaig matar d’un cop d’escut, cosa que el va fer caure a la part de la muralla que dóna a la ciutat, mort per l’impacte. La resta va ser igual fins que, per fi, vam prendre les muralles i les torres d’assalt van portar prou homes als murs per evitar que ens el reconquerissin. Llavors va ser quan vaig poder descansar una mica i veure la situació: els rebels que quedaven s’havien refugiat al fòrum de la ciutat a la desesperada, les nostres baixes eren relativament poques i només quedaven uns cent o cent cinquanta enemics, la majoria ferits. Va ser en aquest moment quan em vaig trobar amb en Fabi i en Luci, que s’havien fet amics d’ençà que els havia presentat.

-Ei! Com esteu?-Vaig dir per cidar la seva atenció

-Bé. Aquí estem, comptant les baixes que hem fet cada un. Luci, he guanyat jo, n’he matat cinc més que tu!

-Ja, clar! Sóc més gran que tots dos i assaboreixo els combats, no els mato de seguida. És que ens hem apostat cinc sestercis a que jo en matava més. A més...-La seva veu va quedar ofegada pel so de les trompetes i el fragor de la batalla que s’estava desenvolupant als carrers adjacents al fòrum, ja que mentre parlaven s’havien anat acostant a la plaça central de la ciutat rebel-.

En aquest moment de la batalla, els assetjats lluitaven a mort perquè sabien que no hi hauria pietat, cosa que va acarnissar encara més la confrontació. L a Fortuna, capritxosa com sempre, va voler que en aquell precís moment la nostra unitat entrés en combat. Els rebels encara van resistir una hora en combats cos a cos, cosa que ens van fer suar cada pam que perdien.

Al final de la batalla, el paisatge era desolador: centenars de cadàvers omplien el fòrum d’Isurium, i com a conseqüència el terra estava ple de sang. Pertot s’escoltaven els laments i els crits de dolor dels ferits i els esgarips que feien els moribunds enemics ferits en ser rematats pels nostres. Més d’un dels soldats més joves, inclòs en Fabi, vomitaven en un racó en veure ferits amb les vísceres escampades pel terra ja que era realment repugnant. Jo, acostumat a veure’n a la carnisseria on acompanyava la meva mare de petit, i on hi vaig treballar un temps, intentava pensar en alguna altra cosa mentre regirava els morts en bosca d’objectes de valor, com braçalets, monedes o anells.   

(El setge)

Dies després de la carnisseria, jo estava destinat al cos d’exploradors de la segona cohort, on, juntament amb els meus companys (en Luci estava a la guarnició de la ciutat i en Fabi era en una expedició de càstig pels voltants), vaig descobrir la posició de diversos forts en possessió dels enemics. En assabentar-se de la notícia, el tribú que dirigia la repressió va ordenar atacs silenciosos sobre les fortificacions enemigues, ja que no podien fer setges per culpa de les reserves que els rebels havien emmagatzemat. El conflicte, doncs, estava servit.  

Els alts comandaments van dividir els cent efectius de què disposaven en tres grups, in per cada fort. Cada “equip” disposava d’uns 33 homes, deu dels quals eren arquers, 20 eren soldats d’infanteria armats a la lleugera (cota de malla, gladi, daga, casc i dues javelines), dos eren exploradors que feien de guies i un era el decurió que comandava l’atac. A mi, com a explorador, em va tocar estar en un d’aquests grups, i una  fosca nit sense lluna d’hivern vam partir de l’improvisat campament que havíem muntat a uns cinc-cents metres del fort.

Després d'una mica de sequera literària, torno amb un altre capítol del llibre L'ombra del poder. Espero que us agradi. 

                       IV

Els dies que es van succeir a continuació van ser dedicats al nostre entrenament. Mentre veia (i experimentava) la duresa del centurió instructor, entenia per què Roma havia conquerit el món.

La part més dura va ser la de les marxes: al cap d’un mes i mig i d’innumerables butllofes ja érem capaços de caminar 60 quilòmetres en dotze hores amb l’armadura completa.

La següent part de l’ensinistrament va ser l’esgrima: esgotadores jornades de lluitar contra un pal de fusta per aprendre a fer servir el gladius mentre et plouen cops i improperis de l’instructor pels teus errors. El pitjor d’haver estat destinat tan lluny era que les pluges eren molt abundants i sovint havíem d’entrenar molls fins els ossos.

Un cop vaig aprendre a usar l’espasa curta vam passar al pilum, un tipus de javelina típicament romà: una vara de fusta rematada amb una llarga punta de ferro. El d’entrenament, però, tenia la punta de cuir per evitar ferides.

L’última fase de l’entrenament va ser aprendre a lluitar en cooperació (tàctiques, posicions, formacions i, sobretot, moure’s en sincronia). Tasca més fàcil per mi, ja que em portava bé amb la majoria dels meus companys, que m’ajudaven i estaven sempre de bon humor.

Durant tot aquest temps (mig any aproximadament)) en Luci em va ser de molta ajuda, psicològicament parlant, ja que tots els dies, després de l’ instrucció, estava amb mi i parlàvem. Em va explicar molts detalls de l’emboscada i del que havia fet després, i jo li vaig correspondre explicant-li els esdeveniments de Roma dels últims anys.

Durant el temps que jo havia estat entrenant (m’ho explicaria en Luci més tard) els oficials van investigar la misteriosa desaparició dels correus dels soldats fins que van descobrir que hi havia una banda de bandolers que els interceptaven, es quedaven el carro i mataven els conductors.

Dies més tard d’haver finalitzat l’entrenament, ens van encomanar la primera missió: parar una trampa als assaltadors. Ens amagaríem als carros del “correu” i, quan ens ataquéssin reduïr-los.

Tot va sortir segons el pla: Vint dels atacants van ser empressonats, excepte cinc morts i deu fugitius (inclòs el seu cap). Pel que fa a nosaltres, no va morir ningú, cosa estranya si mirem que nosaltres érem legionaris novells i ells bàrbars robustos i experts lluitadors.

Com era d’esperar, nosaltres vam ser els que vam anar a buscar els fugitius. Com que coneixíem l’emplaçament del seu cau, no hi vam anar de manera frontal, sinó que, després de dividir-nos en diferents grups (jo estava en un grup de cinc homes, inclòs en Fabi, vam rodejar el seu emplaçament, format per quatre barraques protegides per una tosca empalissada d’estaques, coronat per una torre de guaita de fusta, fins que vam passar a l’acció: el meu grup va reduir  els dos guaites que estaven endormiscats per evitar que donessin l’alarma, el segon grup va entrar per un forat al mur i va esperar a que el tercer ataqués frontalment el fort per cridar l’atenció per sorprendre els defensors pel darrere. Nosaltres ens vam repartir pels voltants per evitar que ningú escapés, cosa que ens va permetre veure la carnisseria que es desenvolupava davant els nostres inexperts ulls: tots els assaltadors van morir excepte el cap, que va ser lligat i conduït cap al campament. Mentre tornàvem notava al clatell l’escalfor de l’incendi que havíem provocat al fort després de saquejar-lo, un foc lluent, arrogant i repressiu.

Mesos després esclatava una revolta a les ciutats d’Eburacum, Isurium, Derventione, Delgovicia, Calcaria i Legeolio a causa de la falta de gra, escàs per les males collites. El governador va enviar una legió per esclafar-la, però va ordenar a les tropes estacionades a prop de la zona revoltada que també hi col·laboressin. Després de fer els preparatius, vam abandonar el campament i ens vam dirigir a Isurium, emplaçament que havíem de conquerir nosaltres sols. Per sort, aquesta no era una ciutat gaire important, i no estava gaire protegida: tenia una muralla d’uns vint o trenta metres i unes quantes torres de guàrdia escampades durant tota la seva llargada. Per aquest motiu vam decidir fer un assetjament de poc temps. Després de cavar terraplens i construir el campament vam començar a construir les torres d’assalt amb la fusta d’un bosc proper.

Els artillers van construir les ballistae i les catapultes que havíem portat amb nosaltres per aquestes ocasions, especialment unes petites catapultes en forma d’arc que llençaven pedres de la mida d’una síndria que quan s’estavellaven contra els murs feien unes esquerdes que podien desgraciar l’edifici en una hora. Nosaltres ens vam encarregar de fer parapets per evitar una sortida dels assetjats per fer cessar la pluja mortal sobre els seus caps.

Com que no es van voler rendir, vam iniciar el bombardeig sobre la localitat rebel: Les pedres i les gegantines fletxes ardents queien sobre la muralla i la ciutat entre crits i fum. Les torres d’assalt, que ja estaven llestes, es van dirigir cap als murs, mentre l’ariet colpejava la porta sense descans. En aquest precís moment va arribar el meu torn.

Catalunya: una realitat

Fa temps que noto que s’ha perdut alguna cosa, que s’ha perdut l’ànim. Em dóna la sensació que som un nen al qual li donen els pares una piruleta perquè es calli i el nen ja està content. Tinc la sensació que Catalunya, per molts espanyols és un malson que no els deixa dormir tranquils. Que som un destorb, que el catalanisme és un invent dels catalans per acumular diners i privilegis, que els volem esclavitzar. I sobre tot, una cosa que m’irrita molt: <El nacionalisme català està format per una minoria radical>. Doncs no senyor! Com tots els moviments socials i polítics, sempre hi ha un sector radical, però no vol dir que qualsevol tipus de nacionalisme català sigui radical ni que hi hagin pocs. Ser catalanista també implica un sentiment de llibertat, i aquest pot ser més gran o menys.

Catalunya és una realitat, no és ficticia. Catalunya, forma part del conjunt d’Espanya i Europa, però també forma part d’un conjunt propi, el català, i no està integrat al de Castella, perquè són dos sentiments diferents. Les dos tenen una llengua, unes tradicions, una cultura i una societat i una política pròpies i diferents.

Llavors, quan venim reclamant el que ens pertoca, només pel que som, no ja pel que fem ni hem fet, que és molt més, ens diuen que són pretextos antiquats i medievals i fora de lloc. Perdonin, però Castella, sense l’antiguitat, i sense l’antiguitat medieval, els seus lligams amb Catalunya serien nuls, o si més no , diferents. I tampoc tindrien aquesta riquesa social, cultural i lingüística que els hi ha aportat l’edat medieval.

Estic ja fart, només amb aquests quinze anys que puc haver escoltat i entendre quelcom, de sentir el: <El catalanismo y el independentismo afectan a la unidad de España>. Em sap greu, però el catalanisme no afecta gens ni mica a la unitat d’Espanya, més aviat, Espanya fou creada amb una Catalunya independent. I és que, Espanya està tan lliagada entre si per obligació de Castella, que està estrangulant a Catalunya, que és una llengua, una societat, una cultura i unes institucions, i per sobre de tot, persones. Persones que viuen a Catalunya. Catalans.

Trobo que ja n’hi ha prou d’aquest color, que és hora de dir prou i “ja està bé!”, i d’acabar amb aquesta farsa. No només per Catalunya, sinó per les persones que hi viuen, que són el més important.

Perquè si ens volen, perquè ens maltracten? Ah, bé, d’això només en conec una cosa semblant: colonialisme.

La Guerra de Successió

Hola a tots. Sóc en Pol, i després de mil problemes per penjar el text de vuit planes, ja tinc l'article:
Article Del 1714 (2)

Com havia anunciat, aquí teniu una nova entrega del llibre "L'ombra del poder". Espero que resolgui dubtes...

IV

Com vaig poder comprovar, les tres deïtats encara no volien acabar amb la meva miserable existència. Ja estava resignat a perdre-la quan el bàrbar va interrompre la trajectòria de la fusta sobtadament: tenia un tall al coll provocat per una daga. Em vaig poder apartar a temps per evitar que el cos del muntanyenc no em caigués a plom a sobre. Per primera vegada des del principi de la batalla, em vaig sentir alleujat. Vaig anar a donar les gràcies al meu salvador, i quina va ser la meva sorpresa en veure-li la cara:

-Fabi! No m’ho crec, m’has salvat!

-Sí, és clar! Què et pensaves?-Va dir mentre mirava el desenllaç de l’escaramussa-Que et deixaria dinyar-la a mans d’aquest pudent monstre? Llavors qui em convidaria a una ronda a les tabernes?

-Com és que tenies una daga? -Li vaig preguntar amb curiositat.

-Ui, això ve de molt lluny! A la Suburra mai pots anar desarmat si no vols que un dia t’ataquin assaltadors de camins i et degollin com un garrí... A més, és una relíquia de la família.

-Mira! Hem guanyat!- Exclamava mentre assenyalava els pocs supervivents enemics, que fugien bosc enllà, en busca de refugi.

Aquella va ser la primera vegada que vaig presenciar els cadàvers de companys de viatge i de soldats de Roma, i en aquell moment vaig entendre que estava destinat a veure’n molts més si sobrevivia a les batalles posteriors. Aquella va ser la primera i crua lliçó que vam rebre: Havíem de saquejar els cadàvers enemics a la recerca d’objectes de valor i després preparar les pires funeràries per els més o menys deu morts romans a intramurs, després de veure el resultat de la lluita de la escorta.

Després d’acabar amb aquesta tasca, el tribú a càrrec de l’enclavament va iniciar un discurs, dirigit cap a nosaltres, els reclutes:

-Salut, reclutes! Avui heu presenciat un dels infinits enfrontaments que es produeixen entre nosaltres i els bàrbars que poblen aquestes muntanyes, que baixen a la vall per atacar-nos a nosaltres i saquejar els llogarrets dels voltants. A més, des de que heu posat un peu fora de Roma ha començat l’entrenament: Marxes forçades, construcció de campaments, i una cosa més: iniciació al combat cos a cos, que no estava previst.-deia mentre es col·locava bé la capa que el protegia del fred que feia allà dalt-Però d’aquesta manera no us serà tant difícil mentalitzar-vos de que heu vingut aquí, a part de portar la glòria de Roma fins la fi del món, a foradar els budells i tallar els caps dels pictes muntanyesos que amenacen les fronteres! Ara els oficials s portaran als que seran els vostres barracons fins que us llicencieu o moriu.

Els decurions van cridar la nostra atenció i ens van guiar fins els barracons corresponents: uns sòlids edificis fets de pedra tosca i marronosa que s’alçaven en perfecte ordre uns amb els altres, formant estrets passadissos entre ells, d’una amplada de tres o quatre homes en fila.

El campament estava situat all vessant d’una muntanya, protegit dels elements per aquesta i un turó proper. Era defensivament perfectament emplaçat, ja que només un pont de pedra ben protegit unia les dues parts del congost que separava el campament de la vall. Per l’altre costat, la via que unia Cataractoni amb Eboracum, la ciutat més propera, s’endinsava a través del bosc, que s’estenia, majestuós, al voltant de la fortificació. Aquesta estava situada a una clariana del gran bosc que tot ho cobria en aquella regió, però aquesta era prou extensa per no ser sorpresos per enemics vinguts de les tenebres verdes.

 A l’altre costat de la vall hi havia un llogaret bàrbar sotmès que enviava mensualment queviures al campament con a tribut i a canvi de la protecció de l’Imperi. Més enllà hi havia unes quantes granges disseminades per la vall, prop del llac que proporcionava aigua als natius.

Un cop vam arribar als barracons i hi vam entrar, em vaig mostrar gratament sorprès: m’ho imaginava molt més brut i petit, però per dins eren, si no impecables, força ordenats i nets per ser un campament fix. Però allò no era tot, ja que m’esperava una grata sorpresa.

 

Dibuix del campament d'Arnau Lario

 Aquí tenim la continuació del llibre escrit per mi, l'Arnau. Espero que us agradi, ja que segur que us quedeu amb ganes de llegir el capítol quart. ;)

Iii

Dies més tard ja divisàvem Lugdunum, una ciutat en el seu apogeu, rica i tocant el riu, i dominant el territori del seu voltant. Etimològicament, el seu nom significa “ciutat del déu Lugus”, una deïtat celta. Com sempre, vam acampar fora de les muralles de l’urbs però prou a prop d’elles per gaudir de la seva protecció. Aquesta vegada, però, no vam dormir en un campament, sinó que vam plantar les tendes i vam fer l’habitual repartiment de feines.

Van ser una tarda i capvespre tranquils i relaxants, on vam descansar i ho vam preparar tot per dormir. Es van donar permisos i es va dir la hora de partida, que va  horroritzar tothom: dues hores després de la mitjanit. Així doncs, anant a dormir aviat, només ho podríem fer unes quatre hores, i, per tant, el dia següent estaríem molt cansats per caminar. Com que no em tocava cap tasca, vaig sopar ràpid i me’n vaig anar cap a dormir. El dia següent seria molt, molt dur.

Tenia el ulls vermells, no em notava els peus, titubejava, no em sentia jo mateix... Així em notava jo en sonar el toc de corneta. Vaig recollir les coses i va començar la marxa. Alguns homes estaven nerviosos i xiuxiuejaven entre ells. Més tard en vaig conèixer el motiu: corria el rumor que ja no passaríem per cap ciutat més fins arribar al punt d’arribada. Mentrestant, fèiem camí cap al destí, que marca inexorablement les nostres vides.

...

El vent xiulava entre les fulles, com un caçador que vigila la seva presa, els arbres s’alçaven majestuosos al nostre voltant, tapant la minsa llum del sol, el terra cruixia als nostres peus i, a la columna, regnava entre els reclutes el temor a una emboscada britana. Qualsevol cruixit era motiu d’atenció i, ho confesso, jo també estava una mica espantat.

Però en veure els murs de Cataractonium vam respirar tranquils. Què ens podia passar, tan a prop d’una guarnició experta i dels seus murs sòlids i ferms?, ens preguntàvem per dins, quan ens va arribar la resposta: Una horda de furibunds salvatges s’abalançava contra nosaltres. Estàvem paralitzats de l’espant i no gosàvem fer cap moviment per por que s’adonessin de la nostra presència, fins que l’escorta va contenir els bàrbars i el centurió al càrrec de la columna va cridar:

-Tots a córrer! Hem d’arribar a cobert abans que acabin amb els guàrdies!

Tot seguit va sonar l’ordre de retirada i tots vam començar a córrer cap a la fortificació, desordenadament i com podíem, carregant amb tots els nostres equipatges. Més d’un es va caure i va ser mort pels nostres perseguidors, però jo no vaig perdre els estreps i vaig entrar sa i estalvi al fort, on ja estaven preparats els soldats per acabar amb els britans que aconseguissin entrar.

En arribar, ens van dir que deixéssim els equipatges a un racó i que agaféssim pals i garrots per defensar-nos dels atacants que havien aconseguit entrar al recinte. Els enemics eren uns trenta i nosaltres quaranta, però vint-i-cinc érem reclutes inexperts i temorosos, cosa que inclinava la balança cap als britans, que eren homes de muntanya rudes i experts en armes, ja que no semblaven simples camperols rebels.

Tot i així, ens hi vam enfrontar. Segons havia escoltat, els reforços eren de camí, de tornada d’una incursió de càstig a una població bàrbara que s’havia amotinat. Posteriorment, amb més calma, em vaig plantejar si no deuria tenir relació l’atac a la fortalesa amb la rebel·lió al poblat.

En aquell moment la situació era dramàtica: els soldats de la guarnició intentaven protegir-nos dels bàrbars, però al final alguns van cedir i algun brità es va escolar i ens va atacar. Com sempre, la deessa Fortuna refusava protegir-me, i el bàrbar em va escollir a mi com a víctima.

El garrot que havia agafat em tremolava a les mans, en consonància amb la resta del meu cos, les mans em suaven, les cames em feien figa... en fi, que tot propiciava una mort ràpida i una drecera cap a l’Hades. El meu oponent va aixecar la seva maça i la va descarregar sobre mi amb la intenció de matar-me d’un sol cop, però va aparèixer en mi un instint salvatge i totalment instintiu de supervivència que va fer que m’apartés i esquivés el cop, desequilibrant el contrari i fent-lo entrebancar. Llavors, com una bèstia furiosa, em va començar a atacar sense gaire precisió en els seus cops, fallant en tots i cadascun d’ells, fins que al final em va tocar. Em va colpejar a l’espatlla, cosa que va fer que perdés la concentració, ocasió va aprofitar per propinar-me’n un altre a l’estómac. Allò em va fer doblegar-me de dolor, i acte seguit em va donar un cop de puny a l’esquena que em va tirar al terra.

Vaig perdre els sentits uns instants i els vaig recuperar just en el moment d’apartar-me del cop del bàrbar, que després de prendre’s un breu respir (cosa que em va anar perfecte a mi, el temps just per recobrar els sentits) havia decidit acabar amb allò d’una vegada. Però tot just aixecar-me aquest em va propinar una puntada de peu que em va enviar de cap a terra novament, donant-me un fort cop al braç dret. Aquesta vegada vaig ser conscient del negre futur que m’esperava. Lentament, la maça es va anar aixecant, inexorablement, lentament... mortalment. Ja estava resignat. La meva vida arribava al final. Finalment la maça anava baixant a càmera lenta, mentre em semblava escoltar les Parques riure’s de mi abans de tallar el fil de la meva vida.                   

Crítica de la pel·lícula "Ira de titanes"

Ahir vaig anar a veure aquest film i, abans d'entrar estava bastant il·lusionat i tenia les expectatives molt altes. La pel·lícula està bé pel que fa a efectes especials, però l'argument és pobre i el seu desenvolupament és previsible. Tot i això, ens presenta moltes criatures mitològiques com les quimeres o els titans. Però hi ha un petit detall que considero que no és correcte: en un moment de la pel·lícula el protagonista ens parla de "gegants" quan són ciclops els que apareixen. A més, ens parla de les divinitats anteriors als déus olímpics, com Cronos, i de llocs emblemàtics de la mitologia com el Tàrtar, residència d'Hades. Segons la meva opinió, ja no hi haurà més pel·lícules d'en Perseu, ja que totes les divinitats es moren o desapareixen, per tant, si no hi ha déus, no hi ha semidéus.


A mi aquesta pel·lícula em va agradar, ja que és del gènere que m'entusiasma, i aquesta és millor que la primera. Crec que està bé que es facin pel·lícules taquileres sobre l'antiguitat clàssica, ja que se n'han fet moltes, però no han assolit gran fama. Tot i això, en realitat a lla gent li agrada aquest tipus de pel·lícules, perquè aquests últims anys se n'han fet unes quantes, com "Centurión", "La legión del águila" o aquesta per citar alguns exemples. Convido a la gent a veure-les, i aquí us deixo el tràiler d'"Ira de titanes" per convèncer els indecisos a veure-la...